El cor. Un múscul de càrrega que aprèn ràpidament. Si augmentem el pes de somriures, petons, abraçades...respon amb resistència, de manera natural. I les cosetes boniques que acull cerquen el camí de tornada. És generós i s'enforteix de manera gradual.
Som poseïdors de l'engranatge més precís i sensible. Els camins aspres el cobreixen d'espines i la seva suavitat es torna cuirassa. No el deixem a les trinxeres, s'arrauleix. Cal exercitar-lo, és complidor!, però la mandra el conforma.
Hi ha qui no té amor. No donar-ne (se'n), no implica no rebre'n, no ser-ne mereixedors. Allò malmés pot reciclar-se, refer-se. Acceptar les estacions del nostre cor. Alliberar-se de la pedra que posa pals a les rodes...i tornar a sentir com et surt del centre del pit aquell escalf que dóna sentit..., no sóc res sense aquest amor!, malgrat grisos prefixes.
El cor, sense cuirassa. Sentir que l'altre t'importa, que donaries el que fos per saber que és 'feliç' * . Agraeixes la seva existència, que la vida l'hagi creuat en el caminet d'argent . I més enllà de si t'estima, l'estimes lliure i feliç.
La vida és un batec immens, a voltes es contrau i a voltes s'expandeix...
♫♫
*Hores d'ara també podem ser-ho,
malgrat #primaveres que fan por!,
gràcies a cada instant únic.
Què bonic saber que si se'ns ha gelat ha estat només un altra estació :)
ResponEliminaUn post molt maco i amb molt sentit. M'ha agradat especialment el paràgraf que comença dient 'Hi ha qui no té amor'. Jo sempre he defensat l'amor com el motor del nostre món (encara que ens obliguen a que els motors siguin uns altres de caire molt lamentable...), però hi ha temprades per tot. Les desigualtats en una relació porten molts problemes i hi ha èpoques que no podem donar tant com ens agradaria i llavors no ens creiem mereixedors de res. L'amor pot portar a frustració, dos conceptes que no haurien d'anar mai junts, però ja saps que la línia que separa l'amor del sofriment és molt fina. Deu ser perquè és tan important que quan no funciona ho notem més que qualsevol altra cosa. No tens la impressió que darrerament ens fan pensar en tantes desgràcies que l'oblidem una mica? No ens ho hauríem de deixar fer això.
ResponEliminaEl cor és un muscul, i com a tal cal exercitar-lo. Si no el fas servir, el dia que ho vulguis patiràs de desentrenament i després també d'agulletes.
ResponEliminaEstimar a un mateix, als qui t'envolten, a tothom que està en la teva vida (a cadascú en la proporció que li toca). Si estimes, t'estimen. Dóna i et donaran. Potser no avui. Potser no demà. Arribarà el dia, vull creure-ho així.
Bon diumenge Audrey!
És molt trist, però a voltes cal fer-se una cuirassa per no patir.
ResponEliminacuidem el cor i vivim des del cor.. tot anirà millor
ResponEliminaA mida que em vaig fent forta, ja no porto el cor tan acuirassat. Es comença a defendre solet. Una abraçada, Audrey!
ResponEliminaHo sento xò soc dels q creu q l'amor no existeix. No el vec, no el percebo, no el sento... Potser x això el meu mon és gris...
ResponEliminaPetons
Cinderella doncs sí!,n'hi ha de ben florides i boniques..., pero tard o d'hora toca caminar per totes.
ResponEliminaXexu comparteixo aquesta defensa de l'amor com el motor que ens mou, malgrat temporades en que estem baixos d'energia o invaïts per un gris pertorbador i no per això deixem de ser-ne mereixedors, malgrat ens ho sembli. Les persones que ens estimen, entendran que no sempre estem al cent per cent, també ens poden estirar les orelles! :-) Ostres, més aviat penso que la falta d'amor pot portar-nos a la frustació i a la decepció personal, però podem canviar aquesta percepció, si no ens deixem abatre...Sí tinc la impressió que sembla que tirem la tovallola, que ens conformem..., no ho hem de permetre, malgrat no sigui fàcil!.
Ariadna Ja ho pots ben dir!, toca exercitar-lo, és el nostre múscul més preuat..., en tots els sentits Estimar a un mateix, als qui t'envolten... m'agrada aquest ordre!, estimar-nos per estimar, donar i rebre..., sí arriba!, potser es fa esperar, però les cosetes boniques que donem sempre fan el camí de tornada.
Helena les cuirasses sempre tenen un perquè..., però les podem trencar, s'ho val!.
Mariposafeliz viure des del cor i equilibrat amb la raó, seria perfecte!.
Lanuor que el cor és defenssi sol, tot un camí a recórrer!. El cor creix i resorgeix ben fort!.
Anònim els teus sentits li donen l'esquena i no te'l deixen veure, però podem canviar aquestes percepcions, retrobar colors oblidats!. L'amor és en totes les coses boniques, en les abraçades, en els petons, en les trucades per saber de l'altre, en el raconet que ens acull, en les trobades parisines, dins teu, en nosaltres, quan ens donem, en l'acceptació, en la gratitud..., els seus destins són ben diversos!. No deixar-se véncer, per veure-hi clar!, no trobes?´, no estàs sol...:-* :-*
Moltes gràcies pels vostres comentaris!, donen caliu a aquest raconet.
Suposo que el cor va al seu aire, és difícil controlar-lo, crec q impossible. De vegades t'ho dona not, una energia brutal que et menjaries el món, i de vegades, tot el contrari, t'enfons. Sí, és cert, hi ha molts tipus d'amor, i el més impoertant és saber-nos estimar. Diuen que després ja ve lo altre...d'això ja no n'estic tan segura. Pots donar-te'n i donar i no rebre'n. Malauradament, no tots tenim la mateixa sort i sí, és bonic escriure que reps el que dones, i potser és veritat, però de vegades, em costa de creure. Hi ha motla gent que es mereixeria més amor del que rep.
ResponEliminaAra bé, com tu bé dius, "La vida és un batec immens, a voltes es contrau i a voltes s'expandeix..." i el cor, l'amor és la que la fa funcionar.
Petons Audrey!